dilluns, 15 de desembre del 2008

ME BASTA ASÍ



Si yo fuera Dios
y tuviese el secreto,
haría
un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso;
entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día,
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando -luego- callas...
(Escucho tu silencio.
Oigo
constelaciones: existes.
Creo en ti.
Eres.
Me basta.

Ángel Gonzáles

dissabte, 6 de desembre del 2008

mots

Plàcidament, dormia. Dormia ensumant amb el nas l’aroma de cada una de les lletres que faltaven als buits dels mots encreuats del diari. Estirada al sofà, immersa en un món de coixins, sentint inconscientment el concert de les veus dels nens del carrer, amb la banda sonora dels ocells que, de fil en fil elèctric, pujaven el to de l’escala musical, jo dormia. Dormia quan, de sobte, començo a ser conscient del dolor: una mena d’acupuntura felina que se’m clavava al pit tal i com si me’l volgués rebentar. Fins aquell dia sabia què volia dir fer volar la imaginació, però no un animal de quatre potes. Mai havia vist un llançament de gat, embolicat amb paper de diari, amb aquella potència d’acte reflex. I menys un gat-penat. Després de la seva primera, i imagino que última incursió en la modalitat aèria, la mixeta dubto que em tornés a ensenyar les ungles; ni tan sols per a fer-li la manicura. Ara el repte consistia en fer-lo baixar... tot i que segurament el procés no seria tan ràpid com el de l’enlairament. En aquell moment va ser quan em vaig plantejar el perquè d’aquells sostres infinits al pisos vells: la llei evolutiva diu que els nostres avantpassats tenien una estatura mitja inferior a la nostra actual; serà que eren uns visionaris? Sabien que arribaria el dia en què no podríem pagar el lloguer dels pisos i els hauríem de compartir, dormint en lliteres triples? Vaig defugir dels meus pensaments quan vaig veure que el gat estava practicant el contorsionisme amb la làmpada d’aranya, que segurament també es diu així per culpa de les teranyines que s’hi acumulen i que són pràcticament impossibles de treure sense carregar-te alguna de les bombetes. En aquest moment li vaig donar les gràcies a l’animal per fer dissabte involuntàriament, i vaig estirar un coixí del sofà per intentar salvar una de les set vides de la bèstia en cas de caiguda. No va caldre. Després d’un balanceig amb la làmpada, es va aventurar en una pirueta digne de ser l’espectacle central en un circ, i el gat-tigre va saltar sobre la tauleta del menjador, fent caure, de camí, un planeta fosforescent que penjava del sostre, les meves ganes d’intentar fer un salt d’aquests en alguna nit de passió boja, un quadre contra el que va rebotar i un gerro amb flors que van anar a parar dins el plat de sopa. Era de lletres. Cap de les que van quedar fora, però, em va servir per acabar els mots.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Bicicletes, vacances, tardor, nassos...



Ta: Què, anem a la barraca a buscar un altre cubata???
Flo: Has de respondre tu, t'he preguntat jo!
Ta: Doncs respondré el que tu diràs i diràs el que jo respondré
Flo: Anem a la barra que em fondré
Pepito Grillo: Però vosaltres què feu?
Flo: Què dius tu ara? Estem de festa i no tenim consciència, ja no ets ningú!
Ta: Tinc set...
Pepito Grillo: A tu et falta un ou i a tu et falta una castanya
Flo: Fem un remenat de castanyes?
Ta: Remenem el cul?
Pepito Grillo: A mi m'esteu remenant una altra cosa...
Flo: Remena remena nena que remenaràs
Ta: Jo vull remenar badubidubi, menamenà, badubidú
Flo: I'm feeliling my fingers...I'm feelililililing my gooOOOt!!!
Ta: Tinc pipí, siiIIII!!!!
Pepito Grillo: Vosaltres no volieu anar a la barra?
Flo: Ah! Doncs si hi vas porta'ns dos cubates!!! merci!!!
Pepito Grillo: Toca'm els nassos, toca'm els collons, qui em va manar (baduibidubi) a mi ser la consciència d'aquests pendons

Pepito Grillo, fascicle del mes d'agost del s.VI a.c, paraula de Pinotxo

dilluns, 13 d’octubre del 2008

compte!! enrere!!!


ready... ready... READY!!!!!

dijous, 9 d’octubre del 2008



Ha arribat l'hora de girar la truita...bàsicament perquè sinó es crema!!!

Ready???

dilluns, 6 d’octubre del 2008

ballem la Pelusa???

"Aquesta nit he somiat que follets i folletes vestits amb colors llampants cantaven i saltaven de felicitat en un bosc de fantasia. Quan m’hi he acostat per esbrinar els seus motius m’han confessat que celebraven la màgia de l’amor, l’essència d’allò tant especial que remou cel i terra sense sentit.

En poc temps s’han fet entre ells els millors regals que mai he vist, paraules encantades, mirades al·lucinades, rialles contagioses, gestos i balls d’afecte.

Desbordava l’alegria i la felicitat. Dins el món oníric un món de fantasia fet realitat.

Quan m’he despertat, el gat lluïa un somriure immens, quan li he demanat explicacions m’ha tret la lligacama, m’ha enganxat el seu somriure i m’ha desitjat un bon dia"


Doncs ara jo us desitjo Glòria i Àlex un primer dia de casats felicíssim, us desitjo també tota la sort del món i per sobre de tot donar-vos les gràcies eternament per regalar allò que no es pot comprar.


P.D- Glòria, no m’esperava per res que em possessiu la lligacama (ja pateixo per veure al vídeo la cara que vaig posar, jeje) però ha estat la millor sorpresa que m’he endut a la vida. Sé que seràs molt feliç, t’estimo moltíssim.


VISCA L’ASSOCIACIÓ GLOTAVIVA!

divendres, 5 de setembre del 2008

el buit del no-res



Fa dies que, encuriosida, em miro un anunci que fan per la tele. Tots recordareu la Vanesa i "eeel videeeo", moments que, amb més o menys gràcia, ens havien distret a estones. Segurament molts heu vist l'anunci, i us l'heu mirat amb certa nostàlgia; però a mi hi ha una cosa que no m'acaba de fer el pes... A veure, teòricament aquests tapers de super qualitat són de plàstic dur, tu hi poses el tros de carn que vols conservar a dintre i amb xirimbolo que aguanta la Vanesa amb la mà esquerra (tampoc diré què podria arribar a semblar), treus l'aire que queda entre aquest tros de carn i el taper: així és com l'envases al buit. La meva pregunta, a veure si algú me la pot arribar a respondre, que d'aquí dos dies ja no podré dormir!, és la següent: què queda entre el tros de carn i el taper? A l'espai on hi hauria d'haver l'aire que tu has expirat amb aquesta mena de xeringa sense agulla, què hi ha? Quan embases al buit, hi queda el buit en aquell tros? Realment entre el plàstic de taper i la carn hi ha el no-res? Perquè quan a la carnisseria t'embasen el pernil salat amb plàstic tou, aquest plàstic agafa la forma del pernil, llavors entens què vol dir embasar al buit, però si ho fas amb un taper aquest fenòmen no es produeix, el plàstic és dur i no s'adapta al que hi posis dintre; aleshores... realment existeix el no-res i el podem arribar a tenir tots a casa dintre d'un taper???

dimarts, 5 d’agost del 2008

córrer

Havien corregut junts des de petits. Coincidiren jugant pels carrers i per les places, tan si feia sol com si plovia. Ho sabien tot l’un de l’altre, havien crescut junts. Jugat, rigut, plorat, cridat, estimat, somiat, fracassat… les seves vides s’unien paral·lelament, eren com germans sense compartir la mateixa sang, eren com parts del mateix cervell sense tenir el mateix cap com a cuirassa. En Jaume era tan sols tres dies més petit; quan encara vivien les seves mares en feien broma: “Ai Jaume, tu sempre corrent! Fins i tot quan va néixer en Juli et vas haver d’espavilar per voler-lo atrapar!”. I és que, per més que tres dies semblin poc, en aquell moment va ser un gran risc, doncs a en Jaume encara li quedaven dos mesos per sortir del ventre de la seva mare.

***

Ells, com la ciutat on viuen, es van fent grans. Hi ha molts llocs on havien passat les hores, un munt d’històries per explicar, després de tants moments, després de tant de temps, cents d’entre aquests mils racons van desapareixent, mica a mica, deixant lloc a parets grises de carrers que ara acaben amb cantonades de prostitutes amb cares amargues i demacrades, places sorolloses amb homes deambulants que segurament duen més alcohol a la gola que dins l’ampolla que arrosseguen patosament amb la mà, brutícia que s’enganxa a les sabates, com les cagarades de gos que algú trepitja sense adonar-se’n i que, dos metres més avall, a l’arbre que en comptes de la llum del sol veu la de les bombetes dels grans edificis, s’hi refrega la merda del pobre animal que ja no pot ni defecar tranquil, desconeguts que no saluden, que ni tan sols et miren a la cara... Ells, però, segueixen el seu camí paral·lel, sincronitzats com les busques d’un rellotge, inseparables com la forquilla i el ganivet a l’hora de tallar un bistec, amb la necessitat entre l’un i l’altre com les rodes d’una bicicleta, que sempre n’hi ha una que empeny a l’altra, però que sense les dues no podries mantenir l’equilibri.

***

En Jaume ara corre cap a l’església, recordant aquells diumenges que feien d’escolanets i, d’amagat, agafaven algunes monedes mentre passaven la bacina. Era la seva paga; llavors se n’anaven a buscar croissants i esmorzaven a l’ombra de l’arbre gros. No ho sabia ningú, tret d’ells dos i la senyora Pilar que ja els guardava els croissants més grans perquè quedessin ben tips. En Jaume corre, recordant aquesta imatge. Corre com pot, perquè amb setanta-dos anys les seves cames no tenen la mateixa lleugeresa que a la infància que feia temps havia quedat enrere. Corre creuant els carrers per arribar a temps per oferir l’últim adéu al seu company de vida quan, recordant aquells dolços moments, un camió dels que ara habiten la gran ciutat frena en sec aquests pensaments. En Jaume sempre havia corregut per atrapar en Juli; aquesta vegada, com quan va néixer, també han sigut tres dies de diferència el que els ha separat. Aquest cop, el risc d’atrapar-lo també li ha portar la mort.

dimarts, 22 de juliol del 2008

la canyineus i els set curts


Heus ací una vegada, al jardí de la jaus in de midel of Raval, set nans que vivien molt tranquils. El germà gran, es deia Angli-nas i era el més irresponsable, ja que quan la dona marxava de casa aprofitava per fer campionats frikis. El segon germà, Ale-enano, tot i que per alçada podia haver estat l'últim, bevia martini baby i es rodejava de petits energúmens per sentir-se a la mateixa alçada. El tercer germà, Forti-nani, organitzava festes amb trasvestits per poder-se vestir de diva de la nit; el dia del seu aniversari fa una celebració especial lluïnt un tanga de lleopard a sobre de la taula i ballant el chikilicuatre. El quart germà, Manu-nanu, es passava tot el dia corrent amb boles. El cinquè germà, Tito-nano, saltava amb la bandolina de branca en branca i, de tan en tan, li pujava la tranca. El sisè germà, en Clic-toritoguapo-de-play-mobil, portava un barret verd i menjava julivert, condimentat amb altres espècies estupefaents proporcionades per l'Arguiñano. I el setè germà, en Rafan-nan-nan, de tan nan na, se'n va acabar anant nan tan, que no va tornar ni nan ni tornant ni tocant l'acordeant.

Un dia inesperat, va aparèixer una formosa donzella verge i bruna, i al cap d'uns dies, la Canyineus amb patins de línia. Tenia gana i se'ls hi va menjar les pomes, i des de llavors, els set curts, de gambals, mengen peres.

dimecres, 9 de juliol del 2008

quedar-se a quadres

no calen gaires més paraules... simplement que l'estrés s'acaba, que queden pocs dies, que per fi arribarà l'agost, que espero poder fer moltes més bogeries com les d'aquestes últimes setmanes i que tan de bo les pugui seguir compartint amb tots vosaltres. Gràcies a tots els qui en formeu part, gràcies per tots els bons moments i per aguantar-me en els de deliri, sense vosaltres no hauria arribat fins aquí!!

dimarts, 1 de juliol del 2008

desig


Com es pot percebre tant de desig en una mirada? Com un cos pot transmetre tanta emoció? De quina manera les paraules et deixen perdut en la immensitat? Com una carícia encén la intensitat de la sorpresa o un gest insinua complicitat?

El desig és el motor de la vida. Ens empeny a fracassar o a la victòria. Fàcil de percebre...difícil d’explicar, ens fa jugar amb els sentiments tota la vida.

El pitjor no és fallar i enyorar dies tranquils, el més trist és que la vida t’avorreixi i sigui ensopida. Paciència...algun dia jugant a l’apassionat món del desig naixerà una inquietud i un entusiasme, ens refrescarà l’essència, ens accelerarà el pols, ens posarà la mel a la boca i ens n’omplirà el cos, el cor i l’ànima fins a saciar la vida i ens ajudarà a assaborir-ne la part més màgica, els bocins més dolços.

dimarts, 17 de juny del 2008

riure!


Perquè gairebé sempre les petites coses són les que et fan sentir millor... per la petita!

divendres, 6 de juny del 2008

bella donna


De vint-i-cinc anys jo aviat arribaré a la meitat que fa que ens coneixem. La seva primera part, fins arribar a l'adolescència, me la vaig perdre; poster si l'hagués viscut no estaria ara aquí, m'hauria quedat a mig camí amb aquest "terremoto" de dona! Per tant, ens deviem trobar en el moment ideal, el moment oportú per perdre'ns, el moment per buscar-nos, compartint moments per no trobar res i moments per trobar-ho tot de cop.
Dels vint-i-cinc mil moments seria incapaç de triar-ne un per explicar ara i posar-nos tendres i plorar junts... a més, crec que a aquesta dona no se la pot explicar amb paraules, s'ha de viure!!
Per tant... per molts anys beicon, espero que passis un dia estupeeendu i un japi birzdai!! Ho celebrem un dia d'aquests... a l'agost et va bé? Feliços donuts i rexona per sempre!

dimarts, 20 de maig del 2008

coses meves


Quan tothom és a dormir i ningú et pot vigilar
Quan la casa és per tu sol, sense fer gens de soroll
Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats
Investigues les històries que s’amaguen en les coses...

Et sents com un lladre intrús encobert per les parets
Sense cap moralitat fas les coses perquè vols
Ets un nen amagat dins la cabana que t’has fet
Amb cadires, mantes velles, amb juguets i nines teves...

És el món particular amb la lògica de tu
Mai ningú el podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú
Ni l’amic més estimat, ni l’amant més desitjat
Ni la cosa més bonica, ni l’amor de la vida...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”

T’agrada passar per llocs solitaris i emboscats
Somies trobar princeses oferint-se despullades
Enmig d’una clariana de xifrers i de pollancres
Són les coses que imagines, són les coses que et fan viure...

Has comès assassinats, has fet coses immorals
Has guanyat un miler d’homes, has fet l’amor amb mil dones
Has volat entre terrats per anar a un altre món
I ara ets a les quimbambes amb la saca dels milions...

És el món particular amb la lògica de tu
Tot es pot imaginar, imagina que ets algú
Que ha viscut tres milions d’anys i coneixes les mentides
I ningú et foterà mai perquè tens sabiduria...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”
Sanjosex
Coses meves

dijous, 15 de maig del 2008

swat


Aquí tenim una nova tàctica per intentar aconseguir que a la barra del bar en serveixin alguna cosa quan obrir la boca per parlar ens comenci a resultar difícil. No sé per quin estrany motiu l'accés d'alcohol ens desordena les lletres de les paraules... bé, l'accès d'alcohol ens en pot fer desordenar moltes, de coses.

El joc d'aquestes festes serà recollir ulls de terra quan hi hagi batalles; els que tenim nas juguem amb una mica d'avantatge... a menys que no es presentin un grup de pianistes amb molta set!

*Vídeo arribat de la terra dels asados, del dulce de leche, del fanatisme futboleru... a l'igual alguns hi reconeixeu algun boludo!

dilluns, 5 de maig del 2008

M'ajudeu a matar el cuc?


Com tots sabeu falta un mes pel meu aniversari i no vull que em passi el mateix de sempre. La gent et fa regals...ei! amb molt bona intenció eh! Però amb els anys acaben al fons de l’armari o amb els trastos, i com que jo porto molts trasllats... al final t’acabes cansant d’arrossegar trastos amunt i avall i ho acabes llençant tot.

Aquest any us ho vull posar fàcil, no cal que hi doneu més voltes, no hi penseu més ni us estresseu perquè ja sé què vull... Vull...

Milions i milions de donuts!!!

Donuts de xocolata blanca, de xocolata negre, farcits de crema, de sucre, donuts blancs o nevats, de ratlles, de topos, de floretes, donuts amb personalitat, amb filosofia, amb ganes de plorar i de riure, donuts per grans i petits, donuts a l’edat del pavo, donuts en zel, geperuts, metrosexuals, donuts poetes, artistes, cuidadors, donuts fumetes i borratxos, quadrats, triangulars o estrellats, donuts i milions de donuts perquè a partir de llavors pugui tenir la resta dels meus dies, pels quarts de segle dels segles, dies rodons i que em sobrin per regalar-los a tota la gent del meu voltant, per viure en un món completament replet de donuts.

Per cert, els que més m’agraden són els donuts mini farcits de xocolata, mmmm!!!

dijous, 1 de maig del 2008

LA COVA A LA MUNTANYA

Jo estava enamorat
dels ossos dels seus ossos
del crani del seu crani
per a fer-li l'amor
res més
ni menys
que fer.nos eh l'amor
no sé si hagués bastat
la vida que ens quedava
però ella ja sabia
que jo sóc l'esquelet
del seu bell esquelet.

*

Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

*

Si estic amb algú
i si estic amb tu
sóc el que té seny
l'intermediari
de la realitat.
I quan estic sol
sol sense ningú
sóc jo sóc el boig
boig número u.
Enric Casasses,
d'equivocar-se així

divendres, 18 d’abril del 2008

felicigrocions




Podria ser el dia mundial de la coca-cola, podria ser el dia en què l'Obèlix va caure a la marmita, podria ser el dia dels cantautors amb estrella... o estrellats, podria ser un dia de meeerda perquè no hi ha lliga... de play!, ni de lliga-cama, ni de lligar amb algú, ni de res que es deslligui, sinó de friki-play! També podria ser el dia mundial del pernil dolç o el dia en què et decideixes a grabar amb la càmera un fantàstic video casero... uhm, en aquest cas sempre hi haurà un profeshional a prop de casa teva que et podrà ajudar! Podria ser un dia normal i corrent, un divendres més, un dia qualsevol... però també pot ser que sigui un gran dia... o un dia en què algú es fa gran?

diumenge, 13 d’abril del 2008

SOL de diumenge


Per més que a alguns els costi de creure, a la ciutat també surt el sol. Mirant amunt, cap al cel, amb els ulls tancats per no encegar-te, pots notar com t'escalfa la cara. El diumenge al matí, si fa sol, es respira un aire diferent. El caminar de les persones és tranquil, estàs a la mateixa ciutat de cada dia, però la gent no va atabalada i estressada, passeja! Tot i això continues sentint com els conductors d'alguns cotxes no deixen descansar la cotidiana simfonia de clàxons, suposo que han de seguir assajant perquè per més que sigui diumenge, i tan si plou com si fa sol, hi ha instints, conductes i conductors que no canvien.

dijous, 13 de març del 2008

in crescendo


La vida passa. Les coses passen de moda. La gent passa de llarg. Les primeres arrugues passen a formar part de la teva cara. La Pasqua passa-da. El mal d'esquena no passa, sinó que ve. La passa de la panxa tothom la passa, en algun moment o altre. Pas a pas el temps passa, com la pasta quan es cou massa. Fer-se gran no passa un cop a la vida; el pas del temps és diari i gratuït (com el "20 minutos", definint diari com a període de temps), i per més que confiem en ser una mica "peter pan" tota la vida, hi ha coses que, simplement, passen.
**Si aquest dissabte algú passa de preparar-se el sopar, ens veiem a les 21 hores al Bon Rotllo. Felicidá, felicidá, felicidá!! Ueeeee!!

dilluns, 10 de març del 2008

pell de gallina

Sonaren les primeres notes d'una cançó i una esgarrifança em recorregué el cos fent que la pell es tornés tota de gallina. Corrent d'aire? En la següent cançó la situació es va repetir. I a mesura que el concert avançava, que escoltava aquella veu, els sons i les melodies, les seves paraules que amb humor ens feien somriure, embadalia com una criatura quan li expliquen un conte i la ment volava a un altre món; per uns moments vaig somiar aquest altre món, desafiava mentalment el meu cos perquè no creia que pogués reaccionar fisícament igual, però si, cada vegada em sorprenia i apareixia la pell de gallina... és com quan a la dutxa a punt de cremar decideixo moure uns mil·límetres l'aixeta de l'aigua calenta perquè ho sigui més... la pell es torna de gallina... temerosa a escaldar-me, decideixo fer-la girar un xic més... l'esgarrifança em torna a recórrer el cos... una mica més a veure si no em cremo...

dilluns, 18 de febrer del 2008

El client sempre té la raó o l'amic del jefe sempre passa per sobre

Una parella d'entre 50-60 anys, vingueren a comprar i a fer el canvi d'un coixí sense el tiquet de compra. Qualsevol persona, per poc consumista que sigui, sap que no es poden fer canvis ni devolucions sense el tiquet de compra. Després d'insistir i dir que havia parlat amb l'encarregada de la botiga, cedim i li fem el canvi. L'home, insistent, remarca unes deu mil vegades que li treiem les alarmes dels objectes que ha comprat. Finalment se'n van... però encara no deu minuts més tard entra altra vegada per la porta l'home, enfurismat, rebotant la bossa de la compra per terra, cridant i demanant el full de reclamacions. Glups. Se m'havia colat l'alarma del coixí que venien a canviar. Després de tractar-nos d'incompetents, de jo intentar disculpar-me i dir-li que se m'havia colat en fer el canvi i que era culpa meva, la meva companya dient-li que jo era nova a caixa, ell sense escoltar res de res, continuava cridant, insultant, i demanant el full de reclamacions. Si, vaig equivocar-me, sóc humana. I a més d'aguantar el penós espectacle, per culpa meva, reconec que no he estat prou atenta amb el senyor que havia treballat mitja vida a l'hipercor (i que maaaai havia vist res semblant allà), i m'he hagut de mossegar la llengua i quedar-me amb les ganes de recordar-li que ell hauria de saber de sobres que no es poden fer canvis ni devolucions sense el tiquet de compra. Deia que parlaria amb la seva amiga que és l'encarregada de baix (zara woman, deu ser més jefecilla). Pensava que seria curiós escriure de nou el currículum...
- Experiència laboral: Zara home: gener-febrer 2008. Acomiadada per deixar-me una alarma posada a un coixí. El client era amic del jefe.

I és que es veu que allà si que valoren l'amistat, més que als empleats.

*Dedicat als amics, a les visites sorpresa que, des de lluny, venen a sopar
GRÀCIES!!

diumenge, 3 de febrer del 2008

CaRNeSToLTeS


Carnestoltes és una paraula que deriva del llatí carnis cualis, és a dir, carns privades. Es tracta d’una clara al·lusió a la prohibició de menjar carn durant els quaranta dies de Quaresma.
De marcades arrels paganes, la festa és una evolució directa dels saturnals romans que celebraven la fi de l’hivern i el renaixement de la natura a la primavera.
El Carnaval significa, doncs, tres dies de divertiments públics, disbauxa i disfresses que satiritzen la vida quotidiana i l’autoritat en un intent in extremis de gaudir dels sentits.
A continuació, el dimecres de cendra marca l’inici de la Quaresma amb el dejú i la reflexió del "pols ets i en pols et convertiràs"

Així doncs es tracta de menjar tanta carn com puguis abans de quaresma disfrutant al màxim de tots els sentits... i sense oblidar la reflexió: "del polvo venimos, y en polvo nos convertiremos... y por el camino, con suerte, algun polvillo echaremos!"


divendres, 18 de gener del 2008

Falses aparences

Dinava. Avui tocaven llenties. Seia com un indi sobre el banc de pedra de la mateixa plaça de cada migdia. Un home gran (d'edat, no de gros) se m'ha assegut al costat. Anava carregat amb tot de bosses de plàstic i de paper, duia barba de quatre dies, o sis, una jaqueta d'un color marronós, a l'igual que les sabates, i uns mitjons blau marí que no combinaven amb res. En un primer moment, he pensat que era un pidolaire. L'home, assegut al meu costat, es girava de tan en tan i mirava com m'acabava ràpidament les llenties per així tenir temps d'anar a fer un cafè. M'he sentit malament amb les últimes cullerades pensant que potser aquell home no menjava. S'ha girat unes tres o quatre vegades. M'he acabat les llenties amb recança, però si li hagués ofert una sola i última cullerada potser s'hauria ofès. Pocs segons després, ha tret una ampolleta d'aigua i un entrepà d'una de les bosses. Sort que no he dit ni fet res. Veient que l'home no passava gana, he seguit amb les postres: un plàtan. L'home menjava. Menjava el seu entrepà i, de tan en tan, es girava i em mirava. No entenia res. Què podia estar mirant?? Gana no passava... de reüll he intentat seguir la seva mirada, cap a on, a què o a qui es dirigia... no podia ser. L'escot! M'estava mirant l'escot!! Aquell home no era un vagabund, sinó un vell tan verd com el jersei que jo duia i que, sincerament, no deixava entreveure res de l'altre món! La imatge era digne d'algun dels més cutres vídeos pornos caseros de les cadenes locals: un vell verd mirant l'escot d'una noia que es menja efusivament un plàtan. Meravellós. He demanat a la meva ment que borrés aquella imatge i que, per favor, deixés d'imaginar. He intentat acabar-me el plàtan en les fraccions de temps que ell dedicava a queixalar el seu entepà, perquè almenys quan es girés a mirar no tingués més imatges per retenir a la seva ment. Seguia menjant, girant-se i mirant; jo, haguent acabat, em dedicava ja a recollir la paradeta i marxar ràpidament de la meva plaça de pícnic quan, de sobte, l'home (vagabund, mort de fam, curiós, observador, vell verd) ha parlat: "No pots seure bé tu? Que després ve algú i s'asseu aquí on tu has posat els teus peus amb les teves sabates que van per terra. I no ets pas l'única eh, que n'hi ha moltes de noies que també seuen així!!". M'he quedat sense paraules. La meva ment ha deixat de pensar i d'imaginar. De la meva boca no ha sortit res més que una caiguda de mandíbula digne de dibuixos animats. No he sigut capaç ni de dir-li bon dia, ni passi-ho bé, ni de discutir-li res de res. Simplement, he agafat els trastos i he marxat buscant un bar on em servissin un cafè, en una taula, amb una cadira, per poder seure bé, continuar amb els meus pensaments, i no molestar a ningú.

dissabte, 12 de gener del 2008

una santa...

Dia de la castanya!! Si la veieu, no us oblideu de felacitar-la... felicitar-la, aaaixò!!! I que no faci una festa, així espontàniament, que encara que demà treballi avui hi ha quelcom a celebrar!! Felicitats merdosa!

dijous, 10 de gener del 2008

Somriures generacionals i un colom esporuguit


"Dinava a la plaça. Els coloms corrien perseguits per un homenet que, com a molt, aixecava tres pams de terra. Mirant-se'l, un avi somreia; caminava i somreia. Caminava i, mentres s'allunyava caminant, somreia. Els coloms corrien encara, esporuguits, mentres el vailet reia, corria encara rere seu, i el pare, que també somreia, seguia al fill. L'avi, encara caminant, mirant enrere, somreia. El nen somreia perseguint, ara, a un sol colom, el qual no sé si somreia perquè amb el bec costava distingir-ho. El pare, embadalit amb el nen, el vigilava amb la mirada, i somreia. Tot de cop, vaig adonar-me que jo també somreia."