Falses aparences

Dinava. Avui tocaven llenties. Seia com un indi sobre el banc de pedra de la mateixa plaça de cada migdia. Un home gran (d'edat, no de gros) se m'ha assegut al costat. Anava carregat amb tot de bosses de plàstic i de paper, duia barba de quatre dies, o sis, una jaqueta d'un color marronós, a l'igual que les sabates, i uns mitjons blau marí que no combinaven amb res. En un primer moment, he pensat que era un pidolaire. L'home, assegut al meu costat, es girava de tan en tan i mirava com m'acabava ràpidament les llenties per així tenir temps d'anar a fer un cafè. M'he sentit malament amb les últimes cullerades pensant que potser aquell home no menjava. S'ha girat unes tres o quatre vegades. M'he acabat les llenties amb recança, però si li hagués ofert una sola i última cullerada potser s'hauria ofès. Pocs segons després, ha tret una ampolleta d'aigua i un entrepà d'una de les bosses. Sort que no he dit ni fet res. Veient que l'home no passava gana, he seguit amb les postres: un plàtan. L'home menjava. Menjava el seu entrepà i, de tan en tan, es girava i em mirava. No entenia res. Què podia estar mirant?? Gana no passava... de reüll he intentat seguir la seva mirada, cap a on, a què o a qui es dirigia... no podia ser. L'escot! M'estava mirant l'escot!! Aquell home no era un vagabund, sinó un vell tan verd com el jersei que jo duia i que, sincerament, no deixava entreveure res de l'altre món! La imatge era digne d'algun dels més cutres vídeos pornos caseros de les cadenes locals: un vell verd mirant l'escot d'una noia que es menja efusivament un plàtan. Meravellós. He demanat a la meva ment que borrés aquella imatge i que, per favor, deixés d'imaginar. He intentat acabar-me el plàtan en les fraccions de temps que ell dedicava a queixalar el seu entepà, perquè almenys quan es girés a mirar no tingués més imatges per retenir a la seva ment. Seguia menjant, girant-se i mirant; jo, haguent acabat, em dedicava ja a recollir la paradeta i marxar ràpidament de la meva plaça de pícnic quan, de sobte, l'home (vagabund, mort de fam, curiós, observador, vell verd) ha parlat: "No pots seure bé tu? Que després ve algú i s'asseu aquí on tu has posat els teus peus amb les teves sabates que van per terra. I no ets pas l'única eh, que n'hi ha moltes de noies que també seuen així!!". M'he quedat sense paraules. La meva ment ha deixat de pensar i d'imaginar. De la meva boca no ha sortit res més que una caiguda de mandíbula digne de dibuixos animats. No he sigut capaç ni de dir-li bon dia, ni passi-ho bé, ni de discutir-li res de res. Simplement, he agafat els trastos i he marxat buscant un bar on em servissin un cafè, en una taula, amb una cadira, per poder seure bé, continuar amb els meus pensaments, i no molestar a ningú.