Somriures generacionals i un colom esporuguit

"Dinava a la plaça. Els coloms corrien perseguits per un homenet que, com a molt, aixecava tres pams de terra. Mirant-se'l, un avi somreia; caminava i somreia. Caminava i, mentres s'allunyava caminant, somreia. Els coloms corrien encara, esporuguits, mentres el vailet reia, corria encara rere seu, i el pare, que també somreia, seguia al fill. L'avi, encara caminant, mirant enrere, somreia. El nen somreia perseguint, ara, a un sol colom, el qual no sé si somreia perquè amb el bec costava distingir-ho. El pare, embadalit amb el nen, el vigilava amb la mirada, i somreia. Tot de cop, vaig adonar-me que jo també somreia."