córrer

Havien corregut junts des de petits. Coincidiren jugant pels carrers i per les places, tan si feia sol com si plovia. Ho sabien tot l’un de l’altre, havien crescut junts. Jugat, rigut, plorat, cridat, estimat, somiat, fracassat… les seves vides s’unien paral·lelament, eren com germans sense compartir la mateixa sang, eren com parts del mateix cervell sense tenir el mateix cap com a cuirassa. En Jaume era tan sols tres dies més petit; quan encara vivien les seves mares en feien broma: “Ai Jaume, tu sempre corrent! Fins i tot quan va néixer en Juli et vas haver d’espavilar per voler-lo atrapar!”. I és que, per més que tres dies semblin poc, en aquell moment va ser un gran risc, doncs a en Jaume encara li quedaven dos mesos per sortir del ventre de la seva mare.

***

Ells, com la ciutat on viuen, es van fent grans. Hi ha molts llocs on havien passat les hores, un munt d’històries per explicar, després de tants moments, després de tant de temps, cents d’entre aquests mils racons van desapareixent, mica a mica, deixant lloc a parets grises de carrers que ara acaben amb cantonades de prostitutes amb cares amargues i demacrades, places sorolloses amb homes deambulants que segurament duen més alcohol a la gola que dins l’ampolla que arrosseguen patosament amb la mà, brutícia que s’enganxa a les sabates, com les cagarades de gos que algú trepitja sense adonar-se’n i que, dos metres més avall, a l’arbre que en comptes de la llum del sol veu la de les bombetes dels grans edificis, s’hi refrega la merda del pobre animal que ja no pot ni defecar tranquil, desconeguts que no saluden, que ni tan sols et miren a la cara... Ells, però, segueixen el seu camí paral·lel, sincronitzats com les busques d’un rellotge, inseparables com la forquilla i el ganivet a l’hora de tallar un bistec, amb la necessitat entre l’un i l’altre com les rodes d’una bicicleta, que sempre n’hi ha una que empeny a l’altra, però que sense les dues no podries mantenir l’equilibri.

***

En Jaume ara corre cap a l’església, recordant aquells diumenges que feien d’escolanets i, d’amagat, agafaven algunes monedes mentre passaven la bacina. Era la seva paga; llavors se n’anaven a buscar croissants i esmorzaven a l’ombra de l’arbre gros. No ho sabia ningú, tret d’ells dos i la senyora Pilar que ja els guardava els croissants més grans perquè quedessin ben tips. En Jaume corre, recordant aquesta imatge. Corre com pot, perquè amb setanta-dos anys les seves cames no tenen la mateixa lleugeresa que a la infància que feia temps havia quedat enrere. Corre creuant els carrers per arribar a temps per oferir l’últim adéu al seu company de vida quan, recordant aquells dolços moments, un camió dels que ara habiten la gran ciutat frena en sec aquests pensaments. En Jaume sempre havia corregut per atrapar en Juli; aquesta vegada, com quan va néixer, també han sigut tres dies de diferència el que els ha separat. Aquest cop, el risc d’atrapar-lo també li ha portar la mort.