“Con los tacones tan altos tiendes a caerte hacia delante y, para impedirlo, aceleras la marcha. Vamos más deprisa para no caernos”.

És una gran realitat l’efecte dels talons en l’ego femení. Et fan canviar la postura només alçar-te quan t’acabes de calçar. T’empenyen endavant i et fan caminar amb l’esquena recta, un peu darrera l’altre seguint una línia perfecte i uns aires de reina que s’accentuen molt més si et poses el perfum que més t’agrada i vas deixant la flaire per tots els racons.
El dia que et poses talons has de sortir més aviat de casa perquè no pots caminar a la mateixa velocitat. Si et sorgeix qualsevol imprevist et poses de mala lluna perquè requereix un esforç considerable i un estrés inesperat.
I com que tot segueix la llei de Murphie, els dies en què decideixes posar-te talons sempre sorgeixen imprevistos, sempre has d’anar amb presses, sempre estressada i sempre de mala lluna.
És aquesta la contradicció dels talons, els pros i els contres que t’ajuden a decidir-te abans de calçar-te’ls. Podríem dir que tenen el mateix efecte que el tabac? Que una adició com la tanorèxia? Incomodes per dins i còmodes per fora, perquè?

ME BASTA ASÍ

Si yo fuera Dios
y tuviese el secreto,
haría
un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso;
entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día,
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando -luego- callas...
(Escucho tu silencio.
Oigo
constelaciones: existes.
Creo en ti.
Eres.
Me basta.

Ángel Gonzáles

mots

Plàcidament, dormia. Dormia ensumant amb el nas l’aroma de cada una de les lletres que faltaven als buits dels mots encreuats del diari. Estirada al sofà, immersa en un món de coixins, sentint inconscientment el concert de les veus dels nens del carrer, amb la banda sonora dels ocells que, de fil en fil elèctric, pujaven el to de l’escala musical, jo dormia. Dormia quan, de sobte, començo a ser conscient del dolor: una mena d’acupuntura felina que se’m clavava al pit tal i com si me’l volgués rebentar. Fins aquell dia sabia què volia dir fer volar la imaginació, però no un animal de quatre potes. Mai havia vist un llançament de gat, embolicat amb paper de diari, amb aquella potència d’acte reflex. I menys un gat-penat. Després de la seva primera, i imagino que última incursió en la modalitat aèria, la mixeta dubto que em tornés a ensenyar les ungles; ni tan sols per a fer-li la manicura. Ara el repte consistia en fer-lo baixar... tot i que segurament el procés no seria tan ràpid com el de l’enlairament. En aquell moment va ser quan em vaig plantejar el perquè d’aquells sostres infinits al pisos vells: la llei evolutiva diu que els nostres avantpassats tenien una estatura mitja inferior a la nostra actual; serà que eren uns visionaris? Sabien que arribaria el dia en què no podríem pagar el lloguer dels pisos i els hauríem de compartir, dormint en lliteres triples? Vaig defugir dels meus pensaments quan vaig veure que el gat estava practicant el contorsionisme amb la làmpada d’aranya, que segurament també es diu així per culpa de les teranyines que s’hi acumulen i que són pràcticament impossibles de treure sense carregar-te alguna de les bombetes. En aquest moment li vaig donar les gràcies a l’animal per fer dissabte involuntàriament, i vaig estirar un coixí del sofà per intentar salvar una de les set vides de la bèstia en cas de caiguda. No va caldre. Després d’un balanceig amb la làmpada, es va aventurar en una pirueta digne de ser l’espectacle central en un circ, i el gat-tigre va saltar sobre la tauleta del menjador, fent caure, de camí, un planeta fosforescent que penjava del sostre, les meves ganes d’intentar fer un salt d’aquests en alguna nit de passió boja, un quadre contra el que va rebotar i un gerro amb flors que van anar a parar dins el plat de sopa. Era de lletres. Cap de les que van quedar fora, però, em va servir per acabar els mots.

Bicicletes, vacances, tardor, nassos...

Ta: Què, anem a la barraca a buscar un altre cubata???
Flo: Has de respondre tu, t'he preguntat jo!
Ta: Doncs respondré el que tu diràs i diràs el que jo respondré
Flo: Anem a la barra que em fondré
Pepito Grillo: Però vosaltres què feu?
Flo: Què dius tu ara? Estem de festa i no tenim consciència, ja no ets ningú!
Ta: Tinc set...
Pepito Grillo: A tu et falta un ou i a tu et falta una castanya
Flo: Fem un remenat de castanyes?
Ta: Remenem el cul?
Pepito Grillo: A mi m'esteu remenant una altra cosa...
Flo: Remena remena nena que remenaràs
Ta: Jo vull remenar badubidubi, menamenà, badubidú
Flo: I'm feeliling my fingers...I'm feelililililing my gooOOOt!!!
Ta: Tinc pipí, siiIIII!!!!
Pepito Grillo: Vosaltres no volieu anar a la barra?
Flo: Ah! Doncs si hi vas porta'ns dos cubates!!! merci!!!
Pepito Grillo: Toca'm els nassos, toca'm els collons, qui em va manar (baduibidubi) a mi ser la consciència d'aquests pendons

Pepito Grillo, fascicle del mes d'agost del s.VI a.c, paraula de Pinotxo

compte!! enrere!!!

ready... ready... READY!!!!!

Ha arribat l'hora de girar la truita...bàsicament perquè sinó es crema!!!

Ready???

ballem la Pelusa???

"Aquesta nit he somiat que follets i folletes vestits amb colors llampants cantaven i saltaven de felicitat en un bosc de fantasia. Quan m’hi he acostat per esbrinar els seus motius m’han confessat que celebraven la màgia de l’amor, l’essència d’allò tant especial que remou cel i terra sense sentit.

En poc temps s’han fet entre ells els millors regals que mai he vist, paraules encantades, mirades al·lucinades, rialles contagioses, gestos i balls d’afecte.

Desbordava l’alegria i la felicitat. Dins el món oníric un món de fantasia fet realitat.

Quan m’he despertat, el gat lluïa un somriure immens, quan li he demanat explicacions m’ha tret la lligacama, m’ha enganxat el seu somriure i m’ha desitjat un bon dia"

Doncs ara jo us desitjo Glòria i Àlex un primer dia de casats felicíssim, us desitjo també tota la sort del món i per sobre de tot donar-vos les gràcies eternament per regalar allò que no es pot comprar.

P.D- Glòria, no m’esperava per res que em possessiu la lligacama (ja pateixo per veure al vídeo la cara que vaig posar, jeje) però ha estat la millor sorpresa que m’he endut a la vida. Sé que seràs molt feliç, t’estimo moltíssim.

VISCA L’ASSOCIACIÓ GLOTAVIVA!