ME BASTA ASÍ

Si yo fuera Dios
y tuviese el secreto,
haría
un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír,
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso;
entonces,
si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente,
sin cansarme jamás del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco la que fuiste
por la que ibas a ser dentro de nada;
ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que te crees tú misma cada día,
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida,
resucitándome con tu palabra,
Lázaro alegre,
yo,
mojado todavía
de sombras y pereza,
sorprendido y absorto
en la contemplación de todo aquello
que, en unión de mí mismo,
recuperas y salvas, mueves, dejas
abandonado cuando -luego- callas...
(Escucho tu silencio.
Oigo
constelaciones: existes.
Creo en ti.
Eres.
Me basta.

Ángel Gonzáles

mots

Plàcidament, dormia. Dormia ensumant amb el nas l’aroma de cada una de les lletres que faltaven als buits dels mots encreuats del diari. Estirada al sofà, immersa en un món de coixins, sentint inconscientment el concert de les veus dels nens del carrer, amb la banda sonora dels ocells que, de fil en fil elèctric, pujaven el to de l’escala musical, jo dormia. Dormia quan, de sobte, començo a ser conscient del dolor: una mena d’acupuntura felina que se’m clavava al pit tal i com si me’l volgués rebentar. Fins aquell dia sabia què volia dir fer volar la imaginació, però no un animal de quatre potes. Mai havia vist un llançament de gat, embolicat amb paper de diari, amb aquella potència d’acte reflex. I menys un gat-penat. Després de la seva primera, i imagino que última incursió en la modalitat aèria, la mixeta dubto que em tornés a ensenyar les ungles; ni tan sols per a fer-li la manicura. Ara el repte consistia en fer-lo baixar... tot i que segurament el procés no seria tan ràpid com el de l’enlairament. En aquell moment va ser quan em vaig plantejar el perquè d’aquells sostres infinits al pisos vells: la llei evolutiva diu que els nostres avantpassats tenien una estatura mitja inferior a la nostra actual; serà que eren uns visionaris? Sabien que arribaria el dia en què no podríem pagar el lloguer dels pisos i els hauríem de compartir, dormint en lliteres triples? Vaig defugir dels meus pensaments quan vaig veure que el gat estava practicant el contorsionisme amb la làmpada d’aranya, que segurament també es diu així per culpa de les teranyines que s’hi acumulen i que són pràcticament impossibles de treure sense carregar-te alguna de les bombetes. En aquest moment li vaig donar les gràcies a l’animal per fer dissabte involuntàriament, i vaig estirar un coixí del sofà per intentar salvar una de les set vides de la bèstia en cas de caiguda. No va caldre. Després d’un balanceig amb la làmpada, es va aventurar en una pirueta digne de ser l’espectacle central en un circ, i el gat-tigre va saltar sobre la tauleta del menjador, fent caure, de camí, un planeta fosforescent que penjava del sostre, les meves ganes d’intentar fer un salt d’aquests en alguna nit de passió boja, un quadre contra el que va rebotar i un gerro amb flors que van anar a parar dins el plat de sopa. Era de lletres. Cap de les que van quedar fora, però, em va servir per acabar els mots.